La nostra història
Història del Jesús Maria de Sant Andreu
1a Part: 1850-1950
La nostra escola és una escola cristiana fundada per la Congregació de Religioses de Jesús Maria l’any 1850. És una escola amb una llarga tradició educativa i un profund arrelament al barri de Sant Andreu.
A l’any 1850, moment molt delicat políticament a Espanya i Catalunya, Mossèn Francesc Vionnet va ser decisiu perque portessin a terme la fundació de Sant Andreu. Un poble petit, independent, amb fase d’expansió, va tenir un augment de població infantil i calia escolaritzar. L’Ajuntament va crear una escola pública i una altra de religiosa. Llavors Mn Vionnet va informar la Congregació JM d’aquestes necessitats escolars. La resposta de la congregació va ser afirmativa i van enviar a Barcelona quatre germanes que vivien a Lió. El 16 de juliol d’aquell any, les quatre religioses es van instal·lar a Sant Andreu en una casa d’estat lamentable i van haver de treballar molt per poder iniciar les classes. Amb el pas del temps, la casa els va quedar petita, degut a l’augment d’alumnes inscrits i van haver de plantejar-se el canvi a una escola més gran.
El 31 de desembre de 1857, religioses i alumnes van poder instal.lar-se a la nova escola amb pensionat, un gran jardí i una capella.
El nombre d’alumnes i religioses anava en augment i la capella va quedar insuficient, llavors és van decidir construir-ne una altra de més gran i solemne, amb la participació d’Antoni Gaudí, la qual, el 20 de gener de 1880, va ser beneïda pel bisbe de Barcelona. Actualment, l’emblemàtica parròquia de Sant Pacià.
Entre el 1868-74 hi va haver molts conflictes polítics i socials i en diverses ocasions, es va haver de tancar l’escola. El 1885 una epidèmia de còlera va provocar diverses baixes a l’escola.
A la primavera de 1890, degut a una vaga general de treballadors de Sant Andreu, les religioses i alumnes es van veure obligades a abandonar l’escola. Davant la reiteració d’aquesta situació, molts pares van decidir emportar-se les seves filles a d’altres escoles més segures de Barcelona.
A conseqüència de la pèrdua d’alumnes i dels greus problemes de manteniment de les instal·lacions, la direcció de la Congregació va decidir buscar un terreny fora de Sant Andreu a on edificar una escola més segura. El lloc triat va ser a la part alta de Barcelona, actual escola a Sant Gervasi.
El 1894, van instal.lar-se a Sant Gervasi, religioses i alumnes pensionistes, quedant Sant Andreu, funcionant només com a secció d’escola per a filles d’obrers.
L’any 1897, Sant Andreu va quedar agregat a la ciutat de Barcelona. Els problemes econòmics creixien junt amb problemes i la crisi laboral i la Congregació va decidir tancar l’escola i es va vendre les propietats als Germans Maristes.
El 23 de juny de 1898 es va tancar definitivament l’escola però la població de Sant Andreu no ho va permetre i va haver d’intervenir el bisbe i, va autoritzar la seva continuïtat. Llavors es van instal·lar a la Torre Parellada, on és actualment l’Ateneu Obrer.
Uns anys després, i gràcies al testament del Marquès de Cuadras, es van comprar els terrenys i es va edificar una escola més gran. Aquesta es va inaugurar el 14 de setembre 1907.
El 30 de juliol de 1909, durant la Setmana Tràgica, el recent inaugurat col·legi junt amb d’altres edificis religiosos, van ser incendiats per vàndals. L’escola va quedar molt malmesa i totalment inhabitable. Gràcies a les mateixes alumnes treballadores, que van col.laborar en la neteja i recaptació de diners es van poder obrir novament les aules.
L’any 1922, l’escola tenia diürns i nocturn. Al matí hi anaven les filles dels treballadors i a les classes nocturnes, alumnes treballadores.
Durant la guerra civil espanyola es va produir el tancament de l’escola i la fugida de les religioses davant el greu perill per a les seves vides. L’edifici va ser ocupat per les forces de la F.A.I. que el van transformar en un espai cultural llibertari.
L’1 de març de 1939, un cop acabada la guerra, les religioses van poder tornar i, també amb l’ajuda de les alumnes, es va poder reobrir l’escola, havent continuat, des d’aquella data i sense interrupció, la seva activitat docent.
2a Part: 1950-2000
Per entendre millor aquesta història, cal retrocedir fins al final de la guerra del 36. Al 1939 es va autoritzar a les Religioses de Jesús-Maria la recuperació del local del Passeig de Fabra i Puig, 112, del qual havien estat desallotjades.
El 1940 es va permetre la reobertura provisional del Col·legi i el 1946 va arribar l’autorització definitiva, tractant-se d’un Col·legi de Parvulari i d’Ensenyament Primari, i hi havia un grup d’alumnes que es preparaven per examinar-se com “alumnes lliures”. Les religioses també gestionaven un grup d’alumnes de la Protecció de Menors, per a les quals hi havia un menjador gratuït.
Hi havia una escola nocturna, una “Escola-Llar” i una “Casa d’Exercicis”. L’objectiu de tot això era anar obrint camí i donar resposta per part de les religioses a totes les necessitats, gràcies al seu interès i esforç.
A l’any 1957 només quedava: el Col·legi Primari, el grup d’alumnes de Batxillerat, Escola Gratuïta de Primària, el grup de nenes de la Protecció de Menors i l’Escola Nocturna.
La societat i el món en general evolucionaven i la realitat del moment, no responia a les necessitats. Calia posar fi a les diferències entre nenes i ampliar el nombre d’alumnes. L’ocasió del canvi va venir arrel de la creació per part del “Ministerio de Educación y Ciencia” de les anomenades “Secciones Filiales de Instituto” que eren com unes “sucursals” dels instituts i estaven establertes en les barriades a on no hi havia Instituts d’Ensenyament Mitjà. El seu funcionament es basava en un conveni entre el Ministeri, el qual es responsabilitzava de la part econòmica, i una entitat col·laboradora, encarregada de posar el local, l’organització, el personal, etc. En el nostre cas, l’entitat col·laboradora va ser la Congregació de Jesús-Maria.
Així va ser quan a l’any 1957-58 amb el Col·legi d’Ensenyament de Primària i formant un mateix Centre Educatiu, es va establir per Ordre Ministerial, “La Sección Filial nº 1 de l’Institut Verdaguer, que va començar a funcionar amb un grup d’alumnes de 1r de Batxillerat.
Al mateix temps que es posava en marxa aquesta Secció, tenint molta cura amb la qualitat dels estudis, es va anar unificant el centre: gestionant amb la Protecció de Menors, intentant buscar la millor solució en necessitats especials, però sobretot en altres aspectes vitals. Per tal d’unificar criteris, es va trigar dos anys en realitzar aquesta tasca. Així els col·legi va anar creixent en nombre d’alumnes i els estudis es van anar ampliant.
A l’any 1958-59, es va posar en marxa el Batxillerat nocturn.
A la dècada dels setanta el Col·legi havia crescut molt, hi havia 1.400 alumnes de les quals 400,- d’elles, estudiaven de nit.
Al 1978 es va posar la primera pedra del nou edifici i van començar les obres. L’edifici es va construir en dues fases, finalment va ser inaugurat al 1982.
Abans d’iniciar la segona fase, calgué tirar l’emblemàtic i estimat Col·legi de la Rambla Fabra i Puig 112, escenari de moltes transformacions i llar de moments inoblidables.
El curs 1980-81, va començar la coeducació i va anar arribant progressivament a tots els nivells.
Es van viure moments difícils amb l’aparició de la Nova Llei d’Ensenyament, ja que va originar molts interrogants sobre el futur de les Seccions Filials, fins el punt que van ser eliminades sense haver quedat establert el règim econòmic. Tot va quedar solucionat quan es van transformar en Centres Concertats tant a nivell de Primària (EGB), com en BUP i COU.
I així va seguir la vida, i van anar canviant els plans d’estudi i les lleis, i el Col·legi s’hi va adaptant a cada moment perquè el més important són els nens i les nenes, els joves i les joves, que l’omplen amb la seva vitalitat i amor, l’ideal que ens va deixar la nostra Fundadora, Santa Claudina Thévenet.